miércoles, 17 de octubre de 2012

La Nova Cançó



Durant la dècada del anys 60 i en mig de les restriccions franquistes i la repressio cultural de tot allo que suposara una mostra de pluralitat linguisrica i identitària, un grup de Jovens autorde catalunya i el País Valencià, aconseguiren l'impensabl, plenar auditoris amb cançons en catalaà que reivindicacaben la normalitat llingiustica alhora que denunciaven injusticies de la dictadura.


La Nova Cançó havia arrivat amb força a finals del anys 50, és va estructurar principalment a Catalunya d'on eren la majoria dels artistes: Lluís Llach o Joan Manel Serrat. El 1950, Raimon començaba a ensablar a Catalunya, composava la seua cançó: Al vent.

El 1961 tenint lloc Els primers concerts d'Els Setze Jutges aquest col-lectiu de cantautors, molt influenciats per la música francesa va ser mol important és va convertir en una peça indispensable per a l'desenvolupament públic del moviment.
El maig de 1962 és va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta. (Discogràfica Edigsa)

En adonar-se del potencial dels artistes que convertien en un esdeveniment cada recital i cada concert, els autoritats franquistes van començar a seguir de molt a prop els seues carreres ia examinar amb lupa cada vers, cada estrofa, tractant de trobar mostres de subversió que pogueren ser castigades paper conservador reglament. 

Però l'ànima de la Nova Cançó, que era también l'ànima d'una societat cada vegada més contestatària i valent, tenia ja un ímpetu imparable i no havia objecció autoritària que poguera voltar-la o silenciar-la. Continuaven els gravacions discogràfiques, els Intervencions a activitats culturals arran de tot el territori catalanoparlant i inclús els actuacions a ciutats europees com París.

Un exponent Tardiu de la Nova Cançó va ser l'alcoià Ovidi Montllor, que, des de 1968 comença a interpretar poemes musicals d'autors com Vicent Andrés Estellés.

El procés d'erosió de la Nova Cançó és va intensificar amb l'arribada de la democràcia, ja que semblava un moviment menys necessari en un context de clima polític aparentment més tolerant amb els reivindicacions col · lectives.